Agbar: L’aixeta del poder a Catalunya. La gestió de l’aigua a Catalunya és una suposició que ha estat envoltada de polèmica durant dècades. Al centre d’aquesta controvèrsia hi ha Agbar (Aigües de Barcelona), una empresa que controla gran part del subministrament d’aigua a la regió metropolitana de Barcelona. Malgrat els intents de municipis i moviments socials per obrir la porta a la competència i introduir altres subministradors; Agbar continúa mantenint el control sobre aquest recurs essencial. Aquest article investiga qui estableix el preu de l’aigua, perquè no es permet la participació d’altres empreses, quina informació podria estar encoberta als usuaris i les raons per les quals ningú ha aconseguit plantar cara de manera efectiva.
Qui estableix els preus de l’aigua?
En teoria, els preus de l’aigua a Catalunya han estat determinats per la Comissió de Preus de Catalunya, un organisme públic encarregat de fixar les tarifes de serveis essencials. No obstant, la realitat és més complexa. Agbar, com a principal empresa de distribució d’aigua, té un gran poder en la definició de tarifes. L’empresa justifica els preus elevats per la necessitat de mantenir una infraestructura que garanteixi la qualitat i continuïtat del servei, a més de les inversions en tecnologies pel tracte d’aigua.
El procés de revisió de tarifes sovint es produeix sense una transparència suficient, fet que ha generat queixes de part de les associacions de consumidors i alguns ajuntaments. Aquestes entitats argumenten que les tarifes fixes no sempre reflecteixen els costos reals del servei, sinó que podrien estar inflades per assegurar beneficis elevats per a l’empresa. A més, es denuncia una manca de control públic rigorós en el procés de determinació de preus, cosa que facilita que Agbar pugui continuar operant amb avantatges. Agbar: L’aixeta del poder a Catalunya.
Per què no deixen espai per altres subministradores?
La situació de monopoli d’Agbar es remunta a una història de contractes públics i concessions que daten de fa més d’un segle; mentre que l’empresa té aquesta capacitat de consolidar la posició gràcies a una relació propera amb les administracions públiques. Un dels elements clau és que Agbar gestiona gran part de les infraestructures que fan possible la distribució de l’aigua; la qual cosa, li dóna una posició d’avantatge vers la resta d’empreses.
Quan alguns municipis han intentat municipalitzar el servei o permetre la concurrència d’altres subministradors, Agbar ha respost amb litigis judicials, allargant els processos i esgotant els recursos legals. Aquestes maniobres han dificultat qualsevol intenció de posar en marxa alternatives de gestió pública o d’altres empreses que podrien oferir el servei a preu més competitiu. A més, els acords històrics de concessió mantenen clàusules estables que faciliten a l’empresa la renovació automàtica de contractes, impedint l’accés de les altres empreses.
Què ens amaguen?
Una de les grans crítiques que fan a Agbar és la manca de transparència en la informació que ofereixen als usuaris sobre la composició de les tarifes i la destinació dels comensals que paguen. Tot i que en alguns informes anuals es detallen inversions en infraestructures, millores tecnològiques i projectes de sostenibilitat; les dades sobre quina part de la tarifa es destina realment a la millora del servei, i quina part correspon a beneficis de l’empresa, són poc clars. Això dificulta que els consumidors coneguin si el subministrament s’està gestionant de manera justa i eficient.
A més a més, en moments de sequera o escassetat, amb els episodis recents a Catalunya, l’empresa ha estat acusada de no informar amb precisió suficient sobre les reserves d’aigua disponibles i la seva gestió. Aquestes situacions generen desconfiança a la ciutat; ja que, perceben que el control de l’aigua, un servei essencial, està en mans d’una entitat amb interessos econòmics privats.
Per qué ningú li ha plantat cara?
Tot i que hi ha hagut intents per part de diversos ajuntaments (com el de Terrassa o el de Barcelona) per remunicipalitzar el servei de l’aigua. La realitat és que pocs han aconseguit desafiar el poder d’Agbar de manera efectiva. Els principals obstacles inclouen la complexitat jurídica dels contractes de concessió, la pressió econòmica i el cost que suposa emprendre accions legals contra una multinacional amb un gran poder financer.
També cal saber que, l’aliança entre Agbar i certes administracions públiques ha fet que l’empresa competeixi amb un suport polític important. En alguns casos, les institucions s’han acusat de preferir mantenir una relació còmoda amb l’empresa en lloc de promoure una gestió més justa i transparent. Aquesta convivència entre interessos privats i públics és una de les raons per les quals els intents de plantar cara a la situació no han prosperat.
També cal considerar el pes de la inèrcia. Els usuaris estan acostumats a la gestió actual i, en un servei tan bàsic amb l’aigua, la percepció de risc en canviar de model de gestió és elevada. Per això, moltes iniciatives de remunicipalització o canvi de model s’obren amb una certa resistència social.
Conclusió
El cas d’Agbar a Catalunya és un exemple paradigmàtic de com una empresa privada es pot consolidar com un ens quasi monopolístic en un sector fonamental com és l’aigua. La manca de competència, la proximitat a les administracions públiques i la poca transparència en la gestió de les tarifes han generat un escenari en què els usuaris se senten desprotegits. Mentrestant l’empresa continua exercint un poder significatiu sobre un recurs essencial.
En un context de consciència sobre la importància de l’aigua i la gestió sostenible, la situació actual de la gestió de l’aigua a Catalunya mereix un debat profund i una revisió seriosa. Caldria plantejar-se si és possible trobar un equilibri entre l’eficiència i la justícia social en la gestió de l’aigua; així com assegurar una transparència més gran i un control públic més estricte sobre un recurs que hauria de ser de tots. Només així es podrà posar fi al que molts consideren una situació d’injustícia i d’abusos per part de l’empresa Agbar.
